Listado de la categoría
Planeta
Pensando en Steve Jobs - Ricard de la Casa - Publicado: oct 08, 2011 en Puesto en Planeta.
Hace un par de días que murió Steve Jobs. Aquella misma mañana, colgué en este blog una foto y un texto alusivo al momento. Es este:“¡Para Steve Jobs!
Como se dice en estos tiempos es imposible exagerar la importancia de Steve Jobs en nuestras vidas. A mi me la cambió a mediados de los ochenta con sus ordenadores. Fui el afortunado poseedor de un Apple IIC, ya hacía tiempo que quería comprarme un Apple II pero no pude. Luego siguieron los Mac y ya en este siglo empecé comprando un iPod allá por el 2001 o 2002 y así hasta ahora con cada uno de sus cacharros que ha sacado. Ahora voy a todas partes con mi iPad.
Esta mañana, de seis de octubre, cuando me levante sobre las 6, lo primero que hice fue encender mi Mac y lo primero que vi fue la noticia de su fallecimiento en todas las webs. Pensé en lo mucho que me ha regalado durante todos estos años y pensé en esa foto que hace días que quería colgar. Esta foto de unos pies de payaso, me gusta por esa franja de piel que asoma, esos pelos que humanizan la imagen. Como Jobs que siempre creo aparatos para ser fácilmente utilizados, intuitivos, sencillos, más cerca de nosotros. Apple fue su pasión y construyó la mejor empresa de este mundo.
Steve ha hecho feliz a mucha gente, como lo hizo este payaso con su actuación. Así pues aquí está, hoy, en su honor, por los muchos y buenos momentos que me ha regalado a mi también.
Y como dice hoy el editor de applesfera, yo ahora voy a dejar de teclear, voy a coger mi iPod y mi perro y me voy a ir a disfrutar de su música, de Zac y del sol que está naciendo.”
En estos días millones de personas han escrito sobre Jobs, han enviado mensajes de condolencia y los medios han hecho una cobertura exhaustiva y a la vez, quizá porque no han tenido más remedio, muy comedida. No ha habido fotos, ni esas imágenes terribles a que nos han acostumbrado. No ha sido porque no lo hayan intentado, simplemente no han podido, se han estrellado contra el muro que se construyó día a día desde hace muchos años.
Pero no es de esto de lo que deseaba hablar hoy. Quería recordar su famoso discurso en la ceremonia de graduación en la Universidad de Stanford el 12 de junio de 2005. Aquí podéis leer el discurso completo pinchando aquí, pero yo quiero destacar las 3 ideas que planteó a su joven auditorio. La primera es que estudiaran lo que desearan porque nunca se sabe el rendimiento que le vas a sacar y se divirtieran haciéndolo. La segunda que aunque a veces se fracase, nunca se debe perder la confianza en uno mismo y que siempre se puede sacar provecho de ello. La tercera y más importante es que jamás debes posponer las grandes decisiones que afecten a tu vida. No hay nada que perder y en sí, estas solo frente al mundo (desnudo dice Jobs). Su última frase resume las tres ideas de forma admirable: Seguid hambrientos seguid alocados. Toda una declaración de principios para aquellos jóvenes que escuchaban muy atentos al hombre que había creado Apple y luego la había salvado de la ruina.
Estos días he vuelto a visionar el discurso, ya que no es tan sólo bueno el mensaje, sino la forma y la persona, es decir percibir sus gestos, su entonación, su expresión... Y conectando esos puntos de los que habla Jobs, desde nuestro presente al pasado, justo enlazando ese día con estos momentos su discurso cobra un sentido mucho más profundo y real.
Él ya no está, pero ha dejado huella en mí, y estoy seguro de que ha dejado huella en muchos de nosotros y eso perdurará. Sería para estar orgulloso de su paso por este planeta Tierra.
Ver la imagen que colgue en Flickr y en mi Blog de imagenes
Video del discurso (subtitulado en castellano). (Nota: si no sale el subtitulado pinchar en cc del menu de YouTube)
Lib dub per la llengua catalana - Ricard de la Casa - Publicado: jun 26, 2011 en Puesto en Planeta.
Lip dub per la llengua catalana, enregistrat els dies 15 i 16 d'abril de 2011 en diversos espais de Barcelona i que ha comptat amb la participació de 1.500 persones i de nombroses cares conegudes. El projecte l'organitzen la Plataforma per la Llengua i 23 entitats de persones immigrades amb l'objectiu de reivindicar el paper del català com a llengua comuna, en tant que element clau per a la inclusió social de la població d'origen nouvingut, i garant de cohesió.
La cançó escollida ha estat Corren, del grup Gossos, gentilesa de Música Global. Podeu trobar més informació a www.lipdubperlallengua.cat Directors:Daniel Feixas i Santi Hausmann.
Reflexions sobre la mort d’Eluana - Ricard de la Casa - Publicado: feb 23, 2009 en Puesto en Planeta.
Aquestes últimes setmanes el cas de la noia italiana en coma, morta el passat 9 de febrer, Eluana Englaro, ha captat l’interès dels mitjans de comunicació per les ingerències de Silvio Berlusconi. El cap de govern d’Itàlia ha comès una sèrie d’errors de primera magnitud i ha provocat en el seu estat una crisi sense precedents.El primer greu error ha estat menysprear l’estat de dret. Berlusconi, que no té res de cavaliere, es creu un rei absolutista i sembla ignorar que la revolució francesa i la declaració de Drets de l’Home (ara diríem Drets dels éssers humans) van tindre lloc fa més de dos-cents anys i que les seves idees es van estendre pertot el mon. Un dels grans avenços va ser, justament, bascular el poder del rei absolutista al poble i per tant posar les llibertats i drets de tots els ciutadans per sobre de la resta. Sota aquest punt, Berlusconi no podia, en cap cas, posar les decisions de l’executiu per sobre de la llibertat d’Eluana i de Giuseppe Englaro, el seu pare i tutor legal.
El segon error ha estat anteposar els seus interessos particulars (de les seves idees i d’estratègia política) als interessos d’Eluana i del mateix estat italià. Les seves obscenes ambicions han desencadenat importants friccions amb els altres poders del país. Posar per davant els seus desitjos sense mirar la trencadissa que podia fer, dóna pistes del seu ínfim nivell ètic. Si no fos perquè ja fa molts anys que és el focus d’escàndols de tota mena ens podria sorprendre. Malauradament no és així i la seva desligitimació és total.
El tercer ha estat l’intent barroer de manipulació dels altres poders de l’estat. Berlusconi, en representació del poder executiu, ha manipulat sense escrúpols el poder legislatiu i s’ha burlat del poder judicial. El testament verbal d’Eluana va ser validat pel Tribunal Suprem, que va verificar en un minuciós procés que s’atenia a la veritat. Es va comprovar que la voluntat d’Eluana, sobre la seva forma de viure i morir era clara, per tant tot el procés que l’havia portat a ser desconnectada s’atenia a unes estrictes regles i s’adequava a la llei. El deure de Berlusconi era respectar la llei, els desitjos d’Eluana i el seu tutor. L’intent de manipular fins i tot el president del país, Giorgio Napolitano, intentant fent-lo firmar un decret llei ha estat la cirereta d’un pastís enverinat i ha posat clarament en risc l’estat de dret.
Tot aquest enrenou, en definitiva, violacions del dret d’Eluana a morir, ve donat perquè la nostra societat està encara ancorada en un tabú al suïcidi i a l’eutanàsia (eu-thànatos) molt fort, fruit de segles d’adoctrinament. Ja des de Tomàs d’Aquino la prohibició del suïcidi es defensa amb tres arguments fal·laços:
1.- Que el suïcidi perjudica la societat perquè la priva dels seus serveis. Fals! En realitat i en el millor dels casos deixa de beneficiar-la i en el cas d’Eluana ni tan sols això.
2.- Que el suïcidi no és natural, atès que va en contra de l’ordre natural. Fals! El mateix podríem dir de tota la nostra tecnologia posada a l’abast per perllongar la nostra vida. Ja no parlo d’instruments d’alta tecnologia, sinó per exemple d’alimentar amb una sonda, encara que sigui nasogàstrica. Utilitzar-la és fer servir sistemes artificials i per tant també va en contra de l’ordre natural. Seguint aquest suposat ordre natural Eluana hagués mort fa disset anys!
3.- Que el suïcidi és un robatori, atès que la nostra vida no ens pertany. Fals! Aquest argument únicament pot servir a aquells que professin creences personals que defensin en el seu credo que la vida pertany al seu déu. No vull entrar en aquest joc, vist que les creences són moltes i molt variades i entren dintre de l’esfera personal. La meva vida em pertany absolutament, és meva i de ningú més!
Sherwin B. Nuland ha criticat la concepció de la mort com una patologia a la qual cal oposar-se, una patologia contra la qual cal lluitar amb tota l’estructura de la tecnologia mèdica, quan en realitat la mort és un esdeveniment natural. L’enemic no és la mort sinó la malaltia i el dolor. És previsible que la tecnologia continuï avançant en el manteniment de la vida, encara que aquesta estigui molt deteriorada, agònica, residual i sense cap mena d’esperança de millora, per això és desitjable que ens posem a treballar com a ciutadans lliures per dotar-nos de lleis que puguin protegir-nos quan arribi el moment i facilitar-nos una mort digna i sense dolor. Cal aconseguir que l’eutanàsia sigui una alternativa rutinària i legal oferta a tots aquells pacients terminals. Abans o després tots ens beneficiarem.
Confondre eutanàsia amb assassinat, com es podia escoltar el mateix dia de la mort d’Eluana Englaro al Senat italià, és pregonar la més absoluta ignorància. És confondre amor amb violació, regal amb robatori, o el voluntari amb el forçat. En cap cas es pot acceptar que les creences d’altres puguin afectar o influir en les nostres decisions. Som i hem de ser plenipotenciaris de la nostra vida i també de la nostra mort.
Aquesta noia italiana no és l’únic cas, a casa nostra també tenim la nostra quota de persones que com Eluana s’arrosseguen per una vida sense cap futur, en alguns casos plena de misèria, agonia i dolor. Sense esperança que els ajudem a escurçar una vida que ja no volem, una vida que s’ha transformat en una crueltat. No podem continuar mirant cap a un altre costat! Hem de ser capaços de desempallegar-nos de tabús irracionals i supersticions. Hem de ser capaços d’oferir la màxima humanitat i dignitat a tots ells, a tots nosaltres.
El cas d’Eluana, com molts altres que han aparegut a la premsa, ens mostren el camí a seguir. Com més aviat comencem, millor.
© 2009 Ricard de la Casa Pérez
Aquest article fou publicat per el Diari d'Andorra el dia 23 de febrer de 2009 en la secció La Tribuna:
http://www.diariandorra.ad/noticies/view.php?ID=10457